La terra i tu sou el mateix neguit
camines sol, potser ms sol que mai
desconcertat, com qui se sap perdut
i crida molt i
no se sent la veu.
El temps et fuig, i tot lenyor dels dits
set torna incert i fatigs cam,
que no saps pas on du, si porta
enlloc.
Exiliat al teu mateix recer
mires el buit i et veus desmesurat.
Plantat al lluny com un estrany ninot
no pots tornar,
b prou que tho han dit.
Tamb than dit que et costar seguir
i ben mirat ja ho saps, viure s aix.
Si alg tho diu a linrevs,
menteix
la terra i tu sou el mateix neguit.
